Hàdia era un món mort, estèril i glaçat. Situat a més de cent bilions de quilòmetres de la Terra, comptava, malgrat tot, amb un únic i extraordinari habitant, una nau que s'havia aturat allí, en aquella lluna màgica de neus ataronjades, enviada o perduda per alguna raça extraordinàriament avançada. L’objecte havia caminat durant desenes de milers d’anys pel negre buit còsmic que és l’espai exterior, absolutament inalterada, avançant sense destinació final, per sempre més. Com una ampolla a la deriva en un oceà infinit, el seu viatge havia de durar tota l’eternitat. Però l’atzar, sovint capriciós, va jugar a favor seu, duent-la cap a les platges tranquil·les d’aquella esfera turquesa, on reposaria encara moltes centúries abans no fos trobada pels hýdrakan, criatures d’una complexitat que escapa tota possible descripció. Què era? D’on venia? Què eren aquells estranys símbols gravats a foc en la seva carcassa de metall?

Aquesta és la senzilla història de dues civilitzacions perdudes en la immensitat del vast oceà còsmic, dos grans de sorra en el desert galàctic, nàufrags de la nit que van aprendre a parlar i escriure en el llenguatge de les estrelles, canviant per sempre el seu destí.